Raúl Rodríguez García (31/03/1979, Santa Coloma de Gramenet) va ser un dels primers reforços per a la temporada passada, i ara després de jugar 20 partits (3 gols) i aconseguir assolir l’objectiu marcat es retira del futbol. Una llarga i reeixida carrera en els terrenys de joc de Segona B i Tercera Divisió que acaba a la seva ciutat natal aconseguint pujar a Segona Catalana amb la FE Grama.
– Sent colomenc com és que comences a jugar al futbol base del Sant Gabriel i no a un club de la ciutat?
– Bé, van ser circumstàncies que es van donar. Recordo que jo jugava a futbol sala del Fray Luis de León, l’equip del col·legi on anava. I per mediació d’un entrenador d’allà ens va comentar que hi havia la possibilitat de poder anar al Sant Gabriel per fer una prova, allò va sortir bé i els vaig agradar. Així que em vaig quedar.
– També vas passar pel RCD Espanyol i el teu primer any a Can Peixauet va ser al Juvenil, què recordes d’aquella etapa?
– Vaig coincidir amb Poyatos, Luis Blanco, vaig estar un any i mig. Vam ascendir a Lliga Nacional, jo era jugador del Juvenil B però em van ascendir diversos partits amb el Divisió d’Honor. El futbol base que hi havia en aquest temps era dels tres millors de Catalunya, i això és el que està buscant i aconseguirà la Fundació, estan creixent a passos de gegant i està clar que volen recuperar el gran futbol base que tenia Santa Coloma.
– La possibilitat d’arribar a jugar a Segona Divisió va estar alguna vegada?
– Sí, hi va haver moments que hi va haver equips interessats però al final no s’acabaria concretant. Quan vaig sortir del filial del Saragossa hi va haver converses amb equips de Segona, fins i tot em van fer seguiment però no va quallar. I després estant en l’Ontinyent si que hi va haver contactes més seriosos amb l’Eibar però estàvem al desembre, era complicat per deixar l’equip a meitat de temporada i finalment no es va arribar a cap acord.
– Has tingut una llarga carrera com a futbolista, sobretot jugant a Segona B. Et destacaré dos noms: CD Castellón i UD Ibiza-Eivissa; i ara et pregunto: amb quines coses et quedes de la teva carrera?
– La veritat és que com he estat en tants equips sempre et quedes amb la part positiva de cada un d’ells. No tot és un camí de roses i també he viscut situacions complicades però sempre lògicament et quedes amb el bo. Llocs que m’han impactat podria dir-te Saragossa que va ser la primera vegada que sortia de casa, van ser tres temporades meravelloses i segueixo arrelat a la ciutat ja que la meva dona és d’allà i tenim una casa allà. És una de les ciutats que em va marcar.
A Ontinyent també vaig estar molt bé. Et diria molts llocs, em porto coses de tots els llocs, he tingut el plaer de conèixer molta gent meravellosa i aquestes experiències bones te les portes. I dels dos noms que dius, doncs a tothom s’ho va comentar que quan vaig arribar no era el millor moment del Castelló però és impactant veure una ciutat súper futbolera, es bolquen amb l’equip, partits de Tercera amb 6000/7000 persones no és habitual, jugar a Castalia és especial. És un equip que mereix estar en categories superiors.
I després l’Ibiza va ser un projecte molt il·lusionant, aquest any tenia diverses ofertes i vaig decidir anar-me’n a l’illa, a priori era una bona opció però des del principi ja vam tenir problemes econòmics, era un equip amb uns jugadors espectaculars. No vam poder aconseguir els objectius que teníem en ment.
– Deixant de banda el tema extraesportiu, que tots coneixem, què podries explicar-me de la teva etapa al primer equip de la Grama?
– A nivell esportiu es va tirar endavant gràcies al gran vestidor que hi havia, la implicació i el compromís que tenia tota la plantilla va ser clau. Teníem a Pedro García que va ser l’heroi marcant el gol que ens va donar la permanència, a Raúl Rodríguez que va jugar al primer equip del RCD Espanyol i ara a la MLS amb el Houston Dynamo, la veritat que teníem jugadors de molta qualitat com Alfaro que és el germà de l’exjugador del Sevilla i era una delícia veure’l jugar. Per noms i per aquí hi havia un equipàs, va ser una temporada complicada.
– Penges les botes i ho fas a la teva ciutat amb la Fundació Esportiva Grama. Un final com a Campió de Lliga. Què tal?
– A nivell individual ara la meva prioritat era la feina, llavors la incompatibilitat d’horaris de futbol amb la feina no m’ha deixat estar amb l’equip al 100% però em vaig amb unes sensacions molt positives. Va ser una temporada molt complicada, Tercera Catalana és una categoria que costa i en què cal treballar també molt i ser constants per assolir els objectius marcats.
Al final vam aconseguir l’ascens en l’última jornada, complint així l’únic objectiu que teníem tots en ment. Ho vaig dir el dia de la meva presentació i ho repeteixo: la Fundació és un club que està estructurat com un equip de més categories. Voldria agrair a tots com m’han tractat.
– I finalment, què tenim a l’horitzó?
– El meu futur a nivell futbolístic, no ho sé perquè mai he estat en aquesta situació. Segur que quan arribi el setembre m’entra la granota de tornar a competir. Seguiré jugant a futbol, no sé si en els Veterans de la Fundació però físicament em trobo bé i seguiré fent esport i sobretot futbol per mantenir-me en forma. Seguiré lligat i després si el tema laboral m’ho permet m’agradaria poder entrenar un equip de futbol base, alguna vegada he col·laborat ajudant en campus i és una idea que m’atrau i em motiva.
– Moltes gràcies per tot Raúl.
Raúl Rodríguez García (31/03/1979, Santa Coloma de Gramenet) fue uno de los primeros refuerzos para la temporada pasada, y ahora tras jugar 20 partidos (3 goles) y conseguir alcanzar el objetivo marcado se retira del fútbol. Una larga y exitosa carrera en los terrenos de juego de Segunda B y Tercera División que acaba en su ciudad natal consiguiendo subir a Segunda Catalana con la FE Grama.
– ¿Siendo colomense cómo es que empiezas a jugar en el fútbol base del Sant Gabriel y no en algún club de la ciudad?
– Bueno, fueron circunstancias que se dieron. Me acuerdo que yo jugaba a fútbol sala del Fray Luis de León, el equipo del colegio donde iba. Y por mediación de un entrenador de allí nos comentó que había la posibilidad de poder ir al Sant Gabriel para hacer una prueba, aquello salió bien y les gusté. Así que me quedé.
– También pasaste por el RCD Espanyol y tu primer año en Can Peixauet fue en el Juvenil, ¿qué recuerdas de aquella etapa?
– Coincidí con Poyatos, Luis Blanco, estuve un año y medio. Ascendimos a Liga Nacional, yo era jugador del Juvenil B pero me ascendieron varios partidos con el División de Honor. El fútbol base que había en ese tiempo era de los tres mejores de Catalunya, y eso es lo que está buscando y conseguirá la Fundació, están creciendo a pasos agigantados y está claro que quieren recuperar el gran fútbol base que tenía Santa Coloma.
– ¿La posibilidad de llegar a jugar en Segunda División estuvo alguna vez?
– Sí, hubo momentos que hubo equipos interesados pero al final no se acabaría concretando. Cuando salí del filial del Zaragoza hubo conversaciones con equipos de Segunda, incluso me hicieron seguimiento pero no cuajó. Y después estando en el Ontinyent si que hubo contactos más serios con el Eibar pero estábamos en diciembre, era complicado por dejar el equipo a mitad de temporada y finalmente no se llegó a ningún acuerdo.
– Has tenido una larga carrera como futbolista, sobretodo jugando en Segunda B. Te destacaré dos nombres: CD Castellón y UD Ibiza-Eivissa; y ahora te pregunto: ¿con qué cosas te quedas de tu carrera?
– La verdad es que como he estado en tantos equipos siempre te quedas con lo positivo de cada uno de ellos. No todo es un camino de rosas y también he vivido situaciones complicadas pero siempre lógicamente te quedas con lo bueno. Sitios que me han impactado podría decirte Zaragoza que fue la primera vez que salía de casa, fueron tres temporadas maravillosas y sigo arraigado a la ciudad pues mi mujer es de allí y tenemos una casa allí. Es una de las ciudades que me marcó.
En Ontinyent también estuve muy bien. Te diría muchos sitios, me llevo cosas de todos los sitios, he tenido el placer de conocer mucha gente maravillosa y esas experiencias buenas te las llevas. Y de los dos nombres que dices, pues a todo el mundo se lo comentó que cuando llegué no era el mejor momento del Castellón pero es impactante ver una ciudad súper futbolera, se vuelcan con el equipo, partidos de Tercera con 6000/7000 personas no es habitual, jugar en Castalia es especial. Es un equipo que merece estar en categorías superiores.
Y después el Ibiza fue un proyecto muy ilusionante, ese año tenía varias ofertas y decidí irme a la isla, a priori era una buena opción pero desde el principio ya tuvimos problemas económicos, era un equipo con unos jugadores espectaculares. No pudimos lograr los objetivos que teníamos en mente.
– Dejando a un lado el tema extradeportivo, que todos conocemos, ¿qué podrías contarme de tu etapa en el primer equipo de la Grama?
– A nivel deportivo se sacó adelante gracias al gran vestuario que había, la implicación y el compromiso que tenía toda la plantilla fue clave. Teníamos a Pedro García que fue el héroe marcando el gol que nos dio la permanencia, a Raúl Rodríguez que jugó en el primer equipo del RCD Espanyol y ahora en la MLS con el Houston Dynamo, la verdad que teníamos jugadores de mucha calidad como Alfaro que es el hermano del exjugador del Sevilla y era una delicia verlo jugar. Por nombres y por aquí había un equipazo, fue una temporada complicada.
– Cuelgas las botas y lo haces en tu ciudad con la Fundació Esportiva Grama. Un final como Campeón de Liga. ¿Qué tal?
– A nivel individual ahora mi prioridad era el trabajo, entonces la incompatibilidad de horarios de fútbol con el trabajo no me ha dejado estar con el equipo al 100% pero me voy con unas sensaciones muy positivas. Fue una temporada muy complicada, Tercera Catalana es una categoría que cuesta y en la que hay que trabajar también mucho y ser constantes para lograr los objetivos marcados.
Al final conseguimos el ascenso en la última jornada, cumpliendo así el único objetivo que teníamos todos en mente. Lo dije el día de mi presentación y lo repito: la Fundació es un club que está estructurado como un equipo de mayor categorías. Quisiera agradecer a todos como me han tratado.
– Y por último, ¿qué tenemos en el horizonte?
– Mi futuro a nivel futbolístico, no lo sé porqué nunca he estado en esta situación. Seguro que cuando llegue septiembre me entra el mono de volver a competir. Seguiré jugando a fútbol, no sé si en los Veteranos de la Fundació pero físicamente me encuentro bien y seguiré haciendo deporte y sobretodo fútbol para mantenerme en forma. Seguiré ligado y luego si el tema laboral me lo permite me gustaría poder entrenar un equipo de fútbol base, alguna vez he colaborado ayudando en campus y es una idea que me atrae y me motiva.
– Muchas gracias por todo Raúl.

